Benvingudes i benvinguts a «El cafè», el nou racó del nostre blog on compartirem converses pausades i de qualitat. Per a estrenar la secció, ens unim a la celebració del Dia Mundial de la Ràdio d’una manera molt especial: analitzant el futur de les ones amb l’alaquaser que considerem que més brilla i destaca en este mitjà de comunicació: Eugenio Viñas.
Eugenio Viñas (Alaquàs, 1985) és periodista, gestor cultural i un dels creadors de contingut sonor més rellevants de l’ecosistema comunicatiu actual. Amb una trajectòria que combina el rigor del periodisme escrit amb la calidesa de l’àudio, s’ha consolidat com una figura clau en la transformació del format radiofònic a Espanya.
Ha estat el creador de formats de pòdcast (editor creatiu primer y cap de continguts després) de PRISA Audio (Podium Podcast, El País Audio, As Audio, SER Podcast…), on Viñas ha demostrat una capacitat innata per a detectar nous talents i històries que mereixen ser escoltades. El seu pas per mitjans com Culturplaza, À Punt o El País li ha permès analitzar la cultura valenciana des d’una mirada contemporània i crítica.
- Eugenio, per a una persona que viu l’àudio amb tanta intensitat, què té la ràdio que no puga ser replicat per cap altre mitjà de comunicació en l’era de la immediatesa digital?
Tres coses, fonamentalment. La primera és el poder de la veu. En un moment de crisi de la veritat, en un món postmèdia (els mitjans fa temps que van deixar de tindre el mànec de la paella en la transmissió d’informació, educació i coneixement; ara formen part d’alguna cosa més complexa), la veu i, especialment, les veus en directe, són imbatibles. La ràdio fa anys que és reconeguda per la ciutadania espanyola com el mitjà de major credibilitat (EGM) i, any rere any, el percentatge de persones que ho creu així no fa més que augmentar i distanciar-se de qualsevol altre mitjà. El segon factor és que acompanya. L’àudio no exigix la vista. Podem anar en bus, cuinar, passejar o, finalment, seure a escoltar una ficció sonora sense fer res més. Però, en qualsevol cas, ens permet compartir l’experiència de conéixer o aprendre sense arrossegar tota la nostra atenció. Finalment, el que evoca. La ràdio i els pòdcasts ens permeten completar les històries amb la nostra imaginació. Igual que la literatura, construïm mentalment cares, llocs, virtualitzem situacions. I ho fem amb el poder de la veu i alhora que podem fer altres coses; per això és un mitjà que fa un segle que s’està morint i quasi està més viu que mai.
- Havent treballat en la direcció de grans projectes de podcasting, com definiries la salut de la convivència actual entre la ràdio convencional d’antena i els nous formats sota demanda i xarxes socials?
Malgrat la torpessa dels grans grups editorials, encara són dos mitjans que es retroalimenten de manera positiva i que tenen un gran futur. Junts i per separat. La ràdio que agafa el pols del directe, que és una experiència ampliada del present, que està viva i és garantia de veritat, té un futur magnífic. Les audiències no paren de créixer i consolidar-se, encara que també consoliden un augment de la seua edat mitjana.
I ahí apareix el pòdcast. Dins d’una cultura del play i pause ja irreversible, on els continguts són a demanda i fragmentats d’audiència, on els nínxols són el punt de partida de la creació de comunitats fidels a un estil, a un to, a unes temàtiques o a la suma de totes estes coses; amb tot, el pòdcast ha rejovenit i consolidat audiències. Això sí, audiències que volen accedir a informació, educació, coneixement o entreteniment d’una altra forma, però en àudio. I sovint, amb peces i fragments a les xarxes socials i una entrada des del video curt i en vertical. Un ham.
- Sempre has reivindicat els teus inicis a Ràdio Alaquàs. Què va significar per a tu, a nivell personal i professional, créixer en una emissora municipal i com va marcar eixa experiència la teua manera d’entendre el periodisme?
És fàcil: no hauria estudiat Periodisme, no treballaria en mitjans, hauria sigut una altra persona. Ràdio Alaquàs és el principi de tot per a mi. Veient com es comporten els joves hui, sense cap juí negatiu per la meua banda, sinó des d’una espècie de comparativa íntima, pense com d’estrany els sembaria que un poble no només tinguera una ràdio convencional pròpia amb un bon abast d’audiència en les comarques limítrofes i a la ciutat, sinó que a més a més deixaren que un xic de 13, 14 o 15 anys estiguera al capdavant, durant hores i dies.
Primer sempre com a col·laborador, després com a locutor i fent-ho tan bé com podia, però en un joc personal i professional que no s’ha aturat des d’aleshores. No s’arriba a tallar la meua relació amb la ràdio i l’àudio des de Ràdio Alaquàs, passant un estiu per Aldaia Ràdio, tornant a Ràdio Alaquàs, Canal 13 RTV, Cadena SER Radio Valencia i, no molt de temps després, desenvolupant ràdio i els primers pòdcasts en el grup Ediciones Plaza (Valencia Plaza), per a Condé Nast Traveler (GQ), À Punt i, finalment, PRISA Audio.
No sé com agrair l’existència d’eixa emissora, d’eixe espai, d’eixa confiança. A més, em va ensenyar a sentir la pressió i la responsabilitat de la comunicació local. A rebre el feedback d’amics en altres pobles, en la ciutat. He sigut i soc un consumidor de mitjans nat, però el fet que tan prompte poguera notar que algú m’escoltava i podia jutjar-me de tal manera que haguera d’autoexigir-me i donar-li la qualitat que em fóra possible, em va portar a entendre que m’havia de formar i aprendre de manera constant.
Seguisc fent-ho, però sense eixe espai entre la facilitat, el joc, la confiança, la llibertat i certs aprenentatges tècnics inevitables; sense tot això, no crec que haguera fet ni un sol pòdcast.
- En un món globalitzat, quina creus que és la missió imprescindible que compleixen hui dia les ràdios locals i per què són vitals per a la cohesió d’un poble com Alaquàs?
És una pregunta molt gran. Les radiotelevisions públiques i els mitjans locals són un dels últims bastions davant del declivi de l’antic paradigma comunicatiu. Les empreses privades, fins i tot les de major audiència i prestigi, no és que no siguen rendibles; són un problema econòmic. No troben el seu model de negoci. Davant d’això, els servicis públics són el ferro calent per a la ciutadania i poden tindre un paper molt rellevant, fonamental per a sostindre un garant democràtic que ara mateix està empobrit i trontollant.
No obstant això, soc molt crític amb els mitjans i crec que, si la ciutadania els percep com un instrument de part (del govern local, autonòmic o estatal de torn), és perquè, efectivament, n’hi ha raons. I és un problema. Els governs de tota escala els perceben com a instrument. I pitjor encara: si no es demostren com un instrument a favor, comencen a considerar com acabar amb ells. En el cas més extrem i ridícul, el més denigrant i trist imaginable, amb el tancament de RTVV. En el cas més habitual, infra-dotant un servici públic les estructures de base del qual ja són cares.
El cas més evident és el de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. La quarta economia d’Espanya si ens mirem des de les autonomies, una a més amb llengua pròpia, és l’onzena en el rànquing de despesa per habitant. Els bascos paguen quasi 90 € a l’any per la seua robusta i interessant radiotelevisió pública; els valencians paguem 16 €. I si ho traslladem a l’àmbit local, en general, tres quarts del mateix. A més, sóc conscient que des de la proximitat és difícil interpretar els recursos entre xarxes socials, plataformes i mitjans, però els que treballem en l’àmbit privat envegem que precisament l’audiència no siga l’única vara de mesurar i que el poder d’arribar a tothom mitjançant estos nous mitjans (fragmentats i de nínxol) no siga una alegria constant per als qui comuniquen a la seua ciutadania.
- Si mirem cap al futur de la comunicació local a Alaquàs, quin creus que hauria de ser el model a seguir? Hauria de ser una tornada a l’antena tradicional o un format més pròxim al «hub» de continguts digitals?
Tinc dubtes que la ràdio en directe siga la gran fita a assolir en este moment per una ràdio local. Tampoc crec que els pòdcasts siguen el mitjà. Vull dir, ni la ràdio és convencional deuria ser l’objectiu ni els pòdcast són l’únic camí. Imagine un ecosistema intermedi, equilibrat i aprenent dels comportaments de la gent d’Alaquàs, amb una part de ràdio en directe però ideada per a poder ser consumida com a pòdcast i, sobretot, conscient que ha de tindre una via d’entrada mitjançant xarxes socials —eixe equilibri complex—, em pareix el punt de partida des del qual començar a guanyar la confiança de les audiències.
Imagine això, la no canibalització política d’esta ferramenta i molta, moltíssima participació dels agents socials del poble. Són les persones que «fan Alaquàs», les més actives, les més joves i les que creen dinàmiques col·lectives, participatives, creatives… eixes persones són les idònies per a fer això que ara anomenem contingut. En el cas de la ràdio, per a fer… pòdcasts? Per què no. Però pensaria més en un ens creador de contingut i sense etiquetes. No em sembla gens malament el nom de Som Alaquàs i abraçar eixa indefinició de ser alhora pòdcast, televisió local, ràdio…. per què no? De fet, un plató de videopòdcast amb possibilitat d’emetre en directe en semblaria una eina meravellosa. Amb la realització automatizada, generaria participacions interessants.
- Per a les noves generacions del poble que consumeixen contingut a TikTok o Twitch, com se’ls pot seduir per a que formen part d’un projecte de ràdio o àudio local?
Amb participació. Demostrant-los que és un altaveu per a ells, que eixes ferramentes poden servir-los per a crear comunitat, per a donar-los identitat personal i col·lectiva. També, evidenciant que això que ocorre allí és un tauler de joc o un espai de seguretat. Per a expressar-se, per a opinar i per a equivocar-se. I ahí és complicat per a ells i elles, perquè tot el temps se senten jutjats per una massa que pot ser, fins i tot, global.
És enriquidor enfrontar-s’hi, però és sa fer-ho de la mà de professionals que et donen ferramentes o estiguen a prop mentre ho fas, permetent-te equivocar-te i, alhora, ensenyant-te per què una cosa pot funcionar d’una altra manera. Així que també tindria en compte el paper dels mentors que, sovint, són tècnics de joventut o persones especialment actives del poble, que ja fan este tipus de continguts pel seu compte. Per què no integrar-los i donar-los, almenys, una base tècnica, tecnològica i formativa per a fer-los sentir més segurs i per a donar-los valor (més enllà de les mètriques virals, del like o la visualització).
- Finalment, si hagueres de triar un aprenentatge clau de la ràdio que t’haja acompanyat des d’Alaquàs fins a la direcció de continguts de projectes com El Pais Àudio o Podium Podcast, quin seria?
Sentir-me a casa, sentir que no era només treball, ser un hobbie, un divertiment o alguna cosa pareguda, perquè només així em puc prendre seriosament alguna cosa :). Pensar que, encara que m’equivocara, estava en un espai de confiança. Sentir la responsabilitat que un amic m’escoltara a Calicanto, un altre a Aldaia i un altre al Cabanyal, però en qualsevol cas sentir-me també en un terreny de joc en què els meus errors no anaven a tindre una transcendència tal que no em deixaren continuar fent-ho, que no em deixaren continuar aprenent, creixent.
No vull menystindre una cosa que em pareixia molt important de Ràdio Alaquàs: amb les seues limitacions, l’equipament tècnic, rebre totes les novetats musicals dia rere dia, operar en este sentit de manera professional, sempre em va mantindre alerta davant d’una adaptació constant a nous formats (vinil, casset, CD) i tecnologies (sistemes d’emissió en directe, l’arribada de l’MP3)… que sé que va ser important. Eixe escenari a meitat camí del lloc al qual podia anar caminant des de casa, però que tenia una certa transcendència d’audiència, uns professionals titulars que podrien estar a algun mitjà ‘de veres’ i una dotació tecnològica òptima, eixe comboi sencer també va ser important.