Encenem de nou la cafetera. El fum suau del café ens convida a una reflexió que, tot i semblar quotidiana, amaga una urgència planetària. Hui, 20 de març, celebrem el Dia Mundial dels Teuladins. Però, tenim realment motius per a la celebració? Mentre mirem cap al sòl de les nostres places i les teulades dels nostres pobles, el que trobem és un silenci creixent. El teuladí (Passer domesticus), aquell company inseparable de la nostra història urbana, està patint una regressió alarmant a tot Europa. Segons l’informe Estat de les Aus a Espanya de SEO/BirdLife, el pardal comú ha experimentat un declivi poblacional que ens alerta de la pèrdua de biodiversitat en el cor mateix de les nostres ciutats.
Sovint cometem l’error de pensar en la natura com una postal llunyana: selves amazòniques o boscos boreals. No obstant això, la biodiversitat urbana és el termòmetre real de la nostra pròpia salut. Si el teuladí desapareix de les nostres places, què ens està dient sobre l’entorn on vivim?
El declivi d’un veí il·lustre: per què ens buidem d’ocells?
El teuladí ha passat de ser l’au més comuna a estar en una situació de vulnerabilitat preocupant. Les causes d’aquest buidatge de vida silvestre a les ciutats són múltiples i interconnectades. Greenpeace i WWF coincideixen a assenyalar que el model urbanístic de les últimes dècades, basat en el «formigó a tota costa», ha eliminat els nínxols ecològics necessaris per a la fauna.
Entre els factors principals que estan expulsant els teuladins trobem:
- La manca de llocs de nidificació: La rehabilitació moderna d’edificis, tot i ser necessària per a l’eficiència energètica, sol segellar clavills i buits sota les teulades on aquestes aus solien criar. Les fatxades llises i hermètiques són deserts per a les aus.
- Contaminació i alimentació: La dieta dels polls de teuladí depén dels insectes, les poblacions dels quals s’han desplomat per l’ús de pesticides en parcs i jardins. En el seu lloc, les aus sobreviuen amb restes de menjar ultraprocessat humà, la qual cosa debilita el seu sistema immunitari.
- Espècies competidores i silencioses: No només el teuladí pateix. Altres espècies com l’oreneta o el falciot s’enfronten al mateix destí, sovint invisibilitzades per la nostra pròpia desconnexió amb l’entorn.
L’exemple d’Escòcia: de la voluntat a la llei
Mentre a casa nostra debatem sobre la millor manera d’integrar la natura, a Europa comencen a aparéixer respostes legislatives valentes. Recentment, el gener de 2026, Escòcia ha fet història en aprovar la Llei de Medi Natural (Natural Environment Bill). Aquesta normativa obliga per llei a incloure «rajoles-niu» (conegudes com swift bricks) en tots els edificis de nova construcció.
Aquestes rajoles són unitats buides, integrades estèticament en la fatxada, que proporcionen cavitats de nidificació permanents. Tot i que reben el nom de «rajoles per a falciots», són utilitzades també per teuladins i altres aus insectívores. Aquesta mesura és, segons la RSPB (l’homòloga britànica de SEO/BirdLife), una solució barata i eficaç per a frenar el declivi d’aquestes espècies. És un exemple de com l’arquitectura del futur pot —i ha de— ser un refugi per a la vida.
L’amenaça sobre el nostre territori: la desprotecció de l’Horta
Aquesta mirada cap a Europa contrasta, malauradament, amb la deriva normativa que vivim al País Valencià. Un dels colps més durs per a la biodiversitat del nostre entorn immediat ha estat la derogació de la Llei de l’Horta (Llei 5/2018) durant l’actual legislatura. Aquesta norma, impulsada pel Consell del Botànic, no era només una eina de protecció agrícola; era un cinturó de seguretat biològica per a municipis com Alaquàs.
Entitats com Per l’Horta i Acció Ecologista-AGRÓ han advertit en nombrosos comunicats que la fi d’aquesta protecció obre de nou la porta a la fragmentació del territori i a la pressió urbanística. Com afecta això al teuladí? Molt senzill: l’horta és el «rebost» de les aus urbanes. Si perdem camps i séquies per a construir infraestructures o naus logístiques, eliminem les zones on les aus troben els insectes i les llavors necessàries per a sobreviure. Segons articles publicats en revistes com Mètode de la Universitat de València, la continuïtat ecològica entre l’espai urbà i l’agrícola és vital per a mantindre les poblacions d’aus insectívores. La derogació d’aquesta llei ens deixa exposats a un model de ciutat aïllada de la seua matriu natural, on la vida silvestre no té on refugiar-se quan la ciutat se li torna hostil.
El context d’Alaquàs i l’Horta Sud
A municipis com el nostre, la situació pren un caire crític. La biodiversitat no és només una qüestió estètica; és una qüestió de resiliència. Sense la Llei de l’Horta, la pressió per «omplir» els espais buits amb asfalt augmenta, reduint les zones d’alimentació del teuladí.
Les accions urgents que cal prendre passen per la renaturalització. Com bé apunta l’estratègia de la Unió Europea per a la Biodiversitat 2030, hem d’integrar «solucions basades en la natura». Això implica que, davant la pèrdua de protecció legal autonòmica, els municipis han de ser més valents que mai en les seues ordenances locals per a protegir el que ens queda.
Cap a un urbanisme «amigable» i participatiu
Com haurien de ser els parcs i els edificis del futur? SEO/BirdLife ha publicat guies tècniques per a una arquitectura que no siga hostil. No es tracta de fer edificis «estranys», sinó de:
- Incorporar rajoles-niu de forma estàndard en les noves ordenances municipals d’edificació, tal com ha fet Escòcia.
- Adaptar els edificis públics existents: col·locar caixes niu en centres socials o escoles.
- Jardineria amb sentit: Els parcs han de tindre vegetació autòctona i punts d’aigua permanents, essencials en els estius cada vegada més càlids, tal com promou AE-AGRÓ en projectes com l’Emys, i com hem definit al Pla director d’arbrat.
De l’individualisme a l’acció comunitària
Als meus llibres i reflexions, sempre plantege una mirada que s’allunya de l’individualisme. La protecció de la biodiversitat ens ofereix una oportunitat d’or per a la participació comunitària en un moment en què les lleis semblen girar l’esquena al territori. Què podem fer els veïns i veïnes?
- Ciència ciutadana: Participar en censos d’aus organitzats per entitats locals.
- Transformació de balcons: Un xicotet oasi amb plantes i un abeurador net pot marcar la diferència.
- Exigència política i mobilització: Donar suport a les campanyes de Per l’Horta en defensa del nostre territori i pressionar l’ajuntament perquè blinde la biodiversitat local davant la desprotecció autonòmica.
Exemples com les iniciatives de custòdia del territori a l’Horta Sud demostren que, quan la societat civil s’organitza, la natura respon.
Conclusió: Encara som a temps?
La pregunta final que molts es fan és si som a temps de revertir la situació. La resposta de la ONU i la seua Agenda 2030 és clara: la dècada per a la restauració dels ecosistemes és ara. La derogació de lleis protectores és un pas arrere, però la voluntat d’un poble conscient pot ser el motor d’un canvi real.
El teuladí no necessita grans discursos, necessita forats on niar, insectes que menjar i una comunitat que valore la seua presència. Protegir aquesta xicoteta au és, en definitiva, protegir la nostra pròpia humanitat davant un model que ens vol desconnectats de la terra. Que el café de hui ens servisca per a despertar la consciència i les ganes de transformar el nostre entorn, pam a pam, teulada a teulada.